El modelo de participación y convivencia en un centro penitenciario de CataluñaEl papel de la actividad física y deportiva

Abstract

Les persones internes són dependents de la institució penitenciària i, per tal de facilitar la seva reinserció, el que es necessita és apoderar-les (March, 2011). Així, les intervencions de rehabilitació d’un centre penitenciari han d’anar centrades a satisfer les necessitats dels interns i de les internes potenciant la responsabilitat i l’autonomia per a que tinguin una transferència real a la societat (Cashin et al., 2008; Cunha, 2014). El Model de Participació i Convivència, a partir de l’horitzontalitat a l’hora de prendre decisions, apropa a les persones internes amb el personal penitenciari. En aquest procés, on intervenen els i les internes, els equips de tractament, els i les funcionàries i l’equip directiu del centre penitenciari, es produeixen múltiples processos emocionals, físics i socials. El Model de Participació i Convivència fa possible una nova lectura de la pedagogia-educació social, com la què defineixen José Antonio Caride i Rita Gradaílle (2013), una pràctica “de” i “vers” la llibertat en els centres penitenciaris. L’horitzontalitat fomentarà la confiança i el vincle entre els interns i les internes, i el personal professional, i facilitarà també el trencament amb el lideratge directiu experimentat durant tants anys en els centres penitenciaris. Aquest apropament facilitarà als equips de tractament i de vigilància la seva tasca reeducadora. Però, aquest trencament no sempre és fàcil, hi ha moltes resistències que s’han de vèncer o superar-se com la desconfiança i la pèrdua de poder, a més a més, es requereix de molt d’esforç, motivació i paciència. Des d’aquest marc, s’ha realitzat una investigació etnogràfica en un mòdul residencial d’un centre penitenciari català on l’any 2017 es va impulsar la implantació d’un Model de Participació i Convivència. Una investigació realitzada durant 30 mesos que ha suposat la realització de 30 entrevistes en profunditat i 340 hores d’observació participant. Els resultats del treball constaten que la participació democràtica ofereix una oportunitat a les persones internes d’opinar i decidir i, per tant, sentir-se una mica més lliures. Aquesta sensació es veu amplificada a partir de la transformació dels espais a través del Model de Participació i Convivència, obrint-los i habilitant-los per a diferents activitats, el que permet a les persones internes triar el moment i el lloc que volen ocupar. S’ha pogut observar com l’activitat física i esportiva és el motor que ha conduït a la creació del Model de Participació i Convivència en el MR estudiat: el fet de poder realitzar pràctica física en el moment que es vulgui sense haver de dependre de cap horari dona una gran satisfacció a la població interna. Així, també s’ha observat que per a molts interns la millor manera d’ocupar el temps és a través de l’activitat física i esportiva, ajudant-los que aquest passi més ràpidament (Martos-García et al., 2009a) i trencar així la monotonia diària (Martínez-Merino, 2018). A més a més, la diversitat en la pràctica físico-esportiva i la celebració de diferents esdeveniments esportius pot esdevindre vi un detonant perquè les persones sedentàries tinguin curiositat o, simplement per mimetisme, comencin a adquirir certs hàbits esportius. L’activitat física i esportiva és una vàlvula d’escapament, una evasió i una descàrrega de tensions que necessita ser escoltada i atesa, no tan sols als poliesportius, sinó també dins els itineraris individuals de les persones internes. En conclusió, l’estudi mostra com el desenvolupament del Model de Participació i Convivència i l’activitat física i esportiva, amb un treball adequat, permeten crear un clima social positiu que rebaixa el nombre d’incidents i de baralles. La forma en què experimenten l’empresonament les persones internes tindrà uns efectes o altres sobre les seves vides (Mollerman i Leeuw, 2012; Van Ginneken i Hayes, 2017).