Salut i poder en la gènesi de l'home contemporani

Resumo

Amb aquesta investigació, que semmarca dins làmbit de lAntropologia Filosòfica, el que ens proposem és escriure un capítol per a una genealogia de lhome contemporani, intentant respondre a la pregunta: com hem arribat a ser el que som? No pretenem descriure els principals factors que han influït en la manera de ser de lhome contemporani, sinó que lobjectiu daquest treball és molt més limitat: dibuixar algunes de les principals relacions entre el saber i el poder que shan donat en el si de la medicina contemporània, i més concretament en làmbit de la Salut Pública, i que han contribuït a subjectar els individus duna determinada manera, creant un model: lhome saludable. Volem mostrar com el discurs i la pràctica mèdica que es van començar a perfilar entre el segle XVIII i el segle XIX moment en què es solidificaren els fonaments de lart de guarir tal com ara lentenem, a part daportar un conjunt de tècniques de curació, també van oferir una determinada visió de lhome, la qual va tenir importants repercussions en la manera de ser de lindividu contemporani. Ens interessa mostrar de quina manera la medicina, a partir de la Salut Pública, ha intervingut en la gestió de lexistència humana, prenent una postura normativa que lha autoritzat a governar la vida de les persones. Lobjectiu de la nostra investigació és respondre les qüestions: quin tipus de subjectivació implica la medicina contemporània? Quin tipus de subjecte ha ajudat a crear, incitant lhome a establir unes determinades maneres de relacionar-se amb si mateix i amb els altres? En definitiva, desciure algunes de les principals estratègies dibuixades des de la Salut Pública que han actuat com a poders de normalització, en tant que han fomentat un determinat tipus dhome. Tal com veurem, la nostra medicina, almenys des del moment en què es va poder parlar duna salut pública, ha anat lligada al projecte duna determinada tecnologia de la població. Entre els segles XVIII i XIX, la medicina va anar desenvolupant una nova política de la salut en la qual les malalties van passar a ser considerades com un problema polític i econòmic que afectava les col.lectivitats i que demanava solucions globals. El que va aparèixer en el segle XVIII no es pot resumir només en el fet que lestat va començar a intervenir duna forma constant en la pràctica mèdica, sinó que el que va passar va ser que la salut i la malaltia, vistes com a problemes que exigien algun tipus de gestió col.lectiva, van ser considerades des de múltiples llocs del cos social. És a dir, la política de la salut que sinaugura en el llindar de lèpoca contemporània, més que una iniciativa vertical, va prendre la forma dun problema amb orígens i direccions múltiples. Pretenem mostrar aquesta política mèdica que es va posar en joc al voltant de lorigen de la nostra Salut Pública, fent sortir a la llum el que podríem anomenar l"ètica de la bona salut" que es va potenciar i que va servir no solament per elaborar algunes indicacions per prevenir o curar les malalties, sinó que també fabricà prescripcions que feien referència a la forma de vida en general (des de lalimentació i la vestimenta fins a la procreació, la sexualitat, el comportament, les relacions familiars, etc.). És a dir, es tractaria de veure com a linterior del discurs i de les pràctiques de la nostra Salut Pública, sha anat contruint un cert espai de la normalitat, en el qual ha estat possible associar Salut i Raó, Malaltia i Desraó.