L'us dels adjectius al llarg del desenvolupament tardà del català

Resumen

Esdevenir parlants competents d’una llengua és un dels desenvolupaments més notables del nostre creixement com a persones. En aquesta tesi ens proposem estudiar l’adquisició del català com a primera llengua (L1), fixant-nos en el desenvolupament d’una categoria lèxica – l’adjectiu – al llarg de l’escolaritat i fins a l’edat adulta, en diferents gèneres discursius (expositiu i narratiu) i modalitats de producció (oral i escrita). Els adjectius són un dels recursos descriptius més potents de què disposa la llengua, l’aprenentatge i el perfeccionament del seu ús és un procés llarg que s’estén més enllà de l’adolescència i està íntimament lligat a l’escolaritat i l’alfabetització, per la qual cosa l’ús dels adjectius pot ser un bon indicador del desenvolupament del lèxic. Durant l’última dècada, diversos estudis han analitzat el creixement i la composició de la categoria adjectiu al llarg de l’etapa escolar, principalment en anglès (Marineille & Kneile, 2012; Nippold & Sun, 2008) i hebreu (Ravid & Levie, 2010). Estudis duts a terme en català també han mostrat els adjectius com una de les categories que més creixement experimenta amb l’edat (Cordero, 2002; Gili Gaya, 1972; Llauradó & Tolchinsky, 2013). El present treball és un estudi de l’ús dels adjectius des d’una aproximació corpusbased. Aplicarem aquesta metodologia a l’anàlisi del desenvolupament tardà del català. L’estudi es basa en el corpus GRERLI-CAT1, el qual consta de 316 textos produïts per 79 informants bilingües català/castellà, que tenen el català com a llengua d’ús habitual. Els informants pertanyen a diferents nivells educatius: Primària (9-10 anys), Secundària (12-13 anys), Batxillerat (16-18 anys) i Universitat (majors de 19 anys). Cada informant va produir quatre textos sobre els conflictes escolars: un expositiu oral, un expositiu escrit, un narratiu oral i un narratiu escrit. Compararem els textos, doncs, tenint en compte aquestes variables independents: l’edat/nivell educatiu, el gènere discursiu i la modalitat de producció. Els objectius generals són tres. En primer lloc, volem identificar quines mesures lèxiques serveixen per a diagnosticar el desenvolupament del lèxic i la diferenciació entre gèneres i modalitats. En segon lloc, volem caracteritzar l’ús dels adjectius segons l’edat i el tipus de text. Finalment, volem identificar quines característiques morfològiques i de freqüència d’ús dels adjectius expliquen millor els judicis dels parlants sobre la seva composicionalitat. Per a complir aquests objectius hem dut a terme tres estudis. El primer centrat en analitzar la diversitat i densitat lèxica, la llargada de paraula i la productivitat verbal, i la influència que hi tenen les variables independents del corpus. El segon encaminat a descriure l’ús dels adjectius segons l’edat, el gènere discursiu i la modalitat de producció; analitzant la quantitat, la freqüència i l’estructura morfològica interna dels adjectius. I el tercer dedicat a esbrinar de quina manera els parlants accedeixen al seu coneixement morfològic a l’hora de jutjar la composicionalitat dels adjectius extrets del corpus GRERLI-CAT1. Els resultats del primer estudi indiquen que la llargada de paraula és el millor diagnòstic del desenvolupament lèxic i de la diferenciació entre gèneres i modalitats. La diversitat i la densitat lèxiques també són bons indicadors evolutius. D’aquestes dues mesures, la primera serveix per a diferenciar entre modalitats i la segona és útil per a fer-ho entre gèneres. En canvi, la productivitat verbal no és apropiada per al nostre objectiu. Els resultats del segon estudi mostren que l’ús dels adjectius s’expandeix al llarg de l’escolaritat, donat que augmenta amb el nivell educatiu. També s’ha detectat un efecte del gènere discursiu i de la modalitat de producció. Els quatre tipus de text analitzats presenten una gradació en la seva complexitat, des dels expositius escrits fins als narratius orals, passant pels expositius orals i els narratius escrits. Els resultats del tercer estudi revelen que els parlants jutgen la composicionalitat dels adjectius en termes d’un contínuum i no pas en termes dicotòmics – adjectius simples vs. complexos. Els predictors més forts de la composicionalitat són la llargada de l’adjectiu, el número de morfemes comptats des del punt de vista sincrònic, la presència d’un prefix productiu i que la base sigui més freqüent que l’adjectiu derivat. En resum, l’anàlisi quantitativa del lèxic mostra que, a mesura que avancen pels nivells educatius, els informants utilitzen un lèxic més complex en els textos expositius i en la modalitat escrita. L’examen de l’ús dels adjectius ens ha permès obtenir una visió evolutiva de la riquesa lèxica i de com s’adapta el vocabulari usat a cada tipus de text. L’estudi sobre la composicionalitat dels adjectius indica que la complexitat morfològica afecta als usos lèxics, però que és un coneixement implícit dels parlants. Així doncs, el present estudi proveeix a la comunitat acadèmica d’una descripció acurada de l’ús dels adjectius al llarg del desenvolupament tardà del català.