Cap a l’autonomia de l’adolescentmodel d’acompanyament per a professionals assistencials

Zusammenfassung

El respecte a l’autonomia dels pacients ha esdevingut un principi fonamental de la bioètica que ha marcat canvis legislatius i de model assistencial, tanmateix el cas dels pacients menors és especialment controvertit: no s’aprofita la presa de decisions sobre la seva salut per acompanyar-los en el procés de maduració i és difícil respectar l’autonomia que no es reconeix ni es fomenta. La causa d’aquest fet és doble. D’una banda, s’ha tingut i es té una visió de la persona menor com immadura, sense capacitat de raonament. A més, en l’àmbit sanitari sovint es té una visió biocèntrica del pacients. Això impedeix que els professionals sanitaris prenguin consciència del seu rol educatiu i, conseqüentment, la relació assistencial no és apoderadora, sinó paternalista o adultista. D’altra banda, el marc legal en què es recolzen els professionals basa la capacitat decisòria de la persona menor en criteris ambigus per subjectius (maduresa i interès superior del menor) i el seu únic criteri objectiu (l’edat), que ofereix seguretat jurídica, no és estandarditzable. D’aquesta manera, si els adults no assumeixen el deure de garantir que les persones menors puguin exercir els seus drets, el discurs dels drets dels menors queda buit de contingut. Atenent a aquesta situació, es proposa un model d’acompanyament en la forja de l’autonomia pensat per a pacients menors d’entre 12 i 15 anys (franja del menor madur), és a dir, un model d’acompanyament dels pacients menors en el procés de forja de l’autonomia. Aquest model té com a objectiu la forja de l’autonomia de l’adolescent, entesa com el dret i la capacitat de prendre decisions que, en l’àmbit sanitari, van destinades a l’autocura. Per tant, caldrà ajudar-lo a apoderar-se, a desenvolupar capacitats. I l’estratègia per fer-ho no pot ser altra que la participació, en la mesura que les capacitats s’adquireixen exercint-les. L’acompanyament consistirà, doncs, en un cercle virtuós entre autonomia, participació i capacitats. És un model que ha de ser assumible per a qualsevol professional que treballi amb adolescents, per tal que afavoreixi la coordinació entre diversos àmbits (sanitari, educatiu, social...) i, conseqüentment, una visió integradora de la persona menor. Alhora, ha de ser aplicable a les especificitats de cada àmbit. És un model centrat en l’adolescent i la família, que requereix que els professionals el posin en pràctica amb habilitats de dues menes: comunicatives i educatives. Aquest model té tres condicions. Primera, cal una visió biopsicosocial de l’adolescent. Segona, cal exercir una responsabilitat apoderadora vers ell. I tercera, l’acompanyament ha de ser comunitari. A més, es basarà en principis ètics essencials com la dignitat, la vulnerabilitat, la justícia i la solidaritat. I tindrà tres objectius: un, la forja de la identitat, que és narrativa i relacional; dos, l’apoderament, que tindrà a veure amb el desenvolupament de capacitats i de consciència moral; i tres, la cura, entesa com l’atenció a la veu i al cos de l’adolescent. En definitiva, el model que proposem entén que l’acompanyament és el reconeixement de l’adolescent com a subjecte de necessitats, com a subjecte de drets i deures, i com a subjecte de capacitats per forjar l’autocura, l’autonomia i el seu projecte vital. Per garantir l’aplicabilitat del model a la pràctica diària de qualsevol professional que treballi amb adolescents proposem un procediment deliberatiu de presa de decisions que consta de 9 passos i incloem un capítol final amb recomanacions per als diferents nivells assistencials.