Entre cinisme i la ironia. Apeles mestresuna poètica contra la modernitat

Resumen

Aquest treball pretén reivindicar la importància de l’obra poètica d’Apeles Mestres, un dels autors més prolífics i representatius del tombant de segle XIX i les primeres dècades del XX. Durant els anys vuitanta i noranta va representar una alternativa al paradigma jocfloralesc, però aviat va quedar en segon pla per l’emergència de Maragall, qui tanmateix li reconeix el mestratge, fins a l’envestida del Noucentisme. El caràcter polifacètic de Mestres com a creador —dibuixant, poeta, dramaturg i, a les acaballes dels seus dies, melodista— no ha fet cap favor a la seva producció literària, que sovint ha quedat supeditada al conjunt; ben al contrari, n’ha propiciat la banalització a partir de l’exageració de fets anecdòtics. Aquesta línia ha coexistit estudis rigorosos aïllats que, sobretot al llarg de les dues dècades del nou mil·lenni, proposen noves lectures de la seva obra desvinculades dels prejudicis que s’hi havien anat acumulant, i n’inicien un procés de recuperació. Aquesta tesi s’inscriu dins d’aquesta tendència amb l’objectiu d’estudiar detalladament la poesia mestriana i d’oferir una mirada transversal que abraci la trajectòria de l’autor des de la publicació d’Avant, l’any 1875, fins a Montserratines, de 1930 —i això sense oblidar la producció narrativa que, amb el recull de contes Films, ens desplaça la data final del corpus fins a 1935. La meva investigació té com a centre neuràlgic l’estudi de la poesia de Mestres, i es vertebra, a grans trets, en dos fronts: d’una banda la relació de l’autor i l’obra amb el context cultural català; de l’altra, l’anàlisi dels textos. El diàleg entre aquests paradigmes és constant, malgrat que el primer capítol, de caire més introductori i biogràfic, deixa de banda la producció literària per centrar-se en les relacions que el poeta estableix al llarg de la seva vida amb els corrents dominants, així com la seva participació en les polèmiques candents. A partir d’això passo a revisar el conjunt dels llibres de poemes, que tracto de manera individual bo i ressaltant-ne els trets més destacats, sense perdre’n de vista en cap moment la recepció. El meridià de la tesi l’ocupa la relació entre Apeles Mestres i Alexandre de Riquer, que posa llum a l’intercanvi constant que es produeix entre les obres respectives, i d’on es pot extreure el croquis d’una poètica que transcendeix la literatura per apropar-se a una definició d’art total. Els dos darrers apartats van encaminats a una proposta interpretativa de la poesia mestriana on la ironia actuï com a descodificador. D’aquesta manera, al capítol IV ressegueixo els estudis dels principals teòrics del concepte, primer des d’un punt de vista internacional, i a continuació des d’una perspectiva nostrada, és a dir, considerant els estudis que s’han fet en aquesta direcció dels contemporanis de Mestres. Per concloure, ofereixo la lectura d’un corpus de poemes que, espigolat de tota la seva trajectòria i estructurat a partir de diferents temàtiques, pretén mostrar l’actualitat d’uns textos que mai no van perdre ni el contacte amb la societat contemporània ni, en darrera instància la voluntat d’incidir-hi.