El patrimoni rural com a recurs de desenvolupament localel cas dels pelegrins de les ueres

Laburpena

En la recta final d’aquesta tesi, el pelegrinatge de les Useres, junt al romiatge de Culla (Alt Maestrat), han sigut declarats Bé d’Interès Cultural Immaterial per la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport1. En l’article 3 de la present declaració de Bé d’Interès Cultural (d’ara en avant B.I.C) es parla de mesures de protecció i salvaguarda, entre les quals se cita en el seu apartat: a) realitzar tasques d’identificació, descripció, investigació, estudi i documentació amb criteris científics. Així doncs, la present tesi doctoral pretén, des de l’àmbit científic del desenvolupament local, aportar el seu granet d’arena a la salvaguarda del pelegrinatge de les Useres. Aquest treball ha volgut ser, tant en els seus objectius com en la forma de dur-lo a terme, una ferramenta més al servei dels valors de la peregrinació de les Useres. Amb freqüència, quan apareixen una llei, un decret, una disposició legislativa, podem arribar a pensar que ja està tot fet; i si no, sovint es cau en la idea que emparant-se a una llei es protegirà el patrimoni. És cert que millor si hi ha una norma que si no hi ha res, perquè al menys així hi ha on agafar-se front a la vulneració de drets. Això no obstant, abans de la norma hi ha sempre un camí realitzat per diferents agents i actors que han contribuït de manera directa o indirecta a la conservació d’aquest patrimoni. El nostre treball s’ha centrat en els/les que han fet possible el camí fins ací, ells i elles són els que han construït i reconstruït el pelegrinatge al llarg de diferents generacions fins arribar als nostres dies. En aquet sentit ens hem apropat al pelegrinatge de les Useres no només com un patrimoni en si mateix, sinó com una construcció complexa, per ser relacional, tant real com imaginada, narrada i col·lectiva (Bourdieu, 1991; Santamarina, 2012). Per tot açò, el nostre treball és qualitatiu i fa una mirada del pelegrinatge de les Useres com a procés comunitari en el que han anat implicant-se diferents agents en la 1 DECRET 53/2016, de 29 d’abril, del Consell, pel qual es declaren Bé d’Interès Cultural Immaterial els pelegrinatges de les Useres i Culla al santuari de Sant Joan de Penyagolosa. [2016/3028] Eliseu Martínez Muñoz 7 IIDL-Universitat de valència El patrimoni rural com a recurs de desenvolupament local. Els Pelegrins de les Useres construcció social del que avui és el pelegrinatge de les Useres. Al llarg del nostre treball hem destacat el paper fonamental que han tingut, i ací coincidim amb el present decret de B.I.C, el que ell anomena Junta de Pelegrins per a nosaltres “la gent de la processó” (Junta de Pelegrins) i altres actors que més enllà de formar part d’una administració o institució amb el seu treball, han contribuït també a la salvaguarda del pelegrinatge. Per a nosaltres era molt important deixar constància d’eixe treball soterrat i constant tant d’uns com d’altres en eixa tasca de salvaguarda. Amb freqüència les normatives pretenen donar resposta a necessitats o problemes de la població, a la vegada que posar mesures de protecció i consolidar drets. En el nostre cas, abans d’aquesta regulació, ja hi havia un conjunt de persones que havien desenvolupat diagnòstics, que estaven posant en marxa iniciatives a escala local que pretenien ser satisfactors per donar solució als problemes detectats. Aquest treball pretén ser un mitjà d’expressió d’eixes estratègies grupals i col·lectives que amb freqüència passen quasi desapercebudes per a l’àmbit científic. Són precisament els estudis de desenvolupament local des d’una perspectiva comunitària els que han aportat a partir d’un anàlisi micro, experiències que poden ser extrapolades a àmbits més amplis. El nostre treball s’ha dividit en vuit capítols estructurats a través d’un esquema bàsic d’investigació social. El primer capítol suposa una síntesi del què; és a dir, des de quina epistemologia ho hem abordat, quina ha sigut la metodologia d’investigació emprada i el perquè d’aquesta. Pretén ser una presentació del que ha sigut el nostre itinerari investigador, per això fem una descripció del nostre objecte d’estudi: la construcció social del patrimoni rural com a factor d’identitat i desenvolupament local. Plantegem uns objectius i unes hipòtesis d’investigació a les quals hem intentat donar resposta al llarg de la nostra investigació. A continuació, en el segón capítol es pretén situar en termes geogràfics, econòmics i socials el nostre objecte d’estudi, és a dir, fem una aproximació al territori dels Pelegrins, un espai rural entre el secà i l’alta muntanya del Penyagolosa. Eliseu Martínez Muñoz 8 IIDL-Universitat de valència El patrimoni rural com a recurs de desenvolupament local. Els Pelegrins de les Useres En el capítol tercer, presentem el marc teòric que ha orientat tota la nostra recerca. És important assenyalar que aquest treball ha tingut un caràcter multidisciplinari atès que l'objecte d’ estudi així ho requeria. Per açò, en aquest apartat, desenvolupem una aproximació teòrica als tres eixos que travessen la nostra mirada: el desenvolupament local; els espais rurals i el canvi social; i els processos de patrimonializació que caracteritzen el medi rural. Des de l'encreuament d'aquestes tres perspectives, tan complentàries com necessàries, proposem la nostra anàlisi particular de la peregrinació de les Useres. Aquest capítol s’ha dividit en 3 apartats: 1r) Desenvolupament local; 2n) Espai rural i canvi social. I per últim el 3r) Processos de patrimonialització en el medi rural. En el quart capítol encetem la fase d’anàlisi d’aquest treball d’investigació. En primer lloc, ens hem centrat l’anàlisi del ritual a nivell intern des d’una perspectiva antropològica com a ritual iniciàtic, comunitari i ascètic. Hem volgut posar l’accent en el que significa per als userans ser pelegrí i formar part d’aquesta celebració. És a dir, ens hem preocupat d’analitzar els actors implicats: vivències, sentiments, simbologies... així com els rols i les responsabilitats que es desenvolupen. En el capítol cinquè realitzem una descripció etnogràfica d’un fenomen en principi “extern” al pelegrinatge, és a dir, els seguidors i espectadors que s’apropen a contemplar l’espectacle de la peregrinació i que, com veurem, fins i tot volen formar part d’ella. Aquest grup exogen l’hem subdividit o categoritzat en dos subgrups: pseudopelegirns i espectadors. Aquest augment de visitants és producte d’eixe boom patrimonial, d’eixe procés de patrimonialització que té lloc a nivell global-local que s’ha explicat prèviament en el marc teòric. En el capítol sisé fem un recorregut històric, en el procés de protecció de la peregrinació de les Useres, que parteix de la crisi del segle XX al reviscolament del segle XXI. Farem una aproximació diacrònica al nostre objecte d’estudi que ens permetrà d’observar els canvis, no sols interns, sinó també externs, els quals han afectat, sens dubte, al desenvolupament de la nostra peregrinació. El capítol seté s’ha estructurat en tres apartats. En primer lloc, ens centrem en el que hem conceptualitzat com un procés de patrimonialització comunitària, és a dir, Eliseu Martínez Muñoz 9 IIDL-Universitat de valència El patrimoni rural com a recurs de desenvolupament local. Els Pelegrins de les Useres en com els seus agents han participat i l’han viscut fins arribar als nostres dies d’inflació patrimonial (Heinich, 2009). En segon lloc, ens apropem a eixa part no tan dolça que ha assenyalat Santamarina (2012) ens els seus treballs d’investigació patrimonial. Ens referim a la vessant conflictiva del patrimoni, en aquest cas en la seua versió immaterial i rural. Per últim, en tercer lloc, i prenent com a referència el cas de la Vall d’Humahuaca en Argentina i comparant-lo amb el cas dels Camins de Penyagolosa, ens centrem en les conseqüències i situacions que es poden produir quan la planificació i ús dels recursos territorials en aquest cas el patrimoni immaterial es deixa guiar pel binomi patrimoni + turisme = desenvolupament (Prats, 2003). Tractem de donar resposta a què passa quan els processos de patrimonialització, on el que és valuós i s’ha de conservar com a patrimoni està definit des d’un discurs autoritzat del patrimoni per professionals i experts, i no pels actors locals (Sánchez-Carretero,2012). Finalment aportem unes conclusions que pretenen ser un granet més per seguir produint reflexivitat al voltant de les dimensions del patrimoni. A continuació passem a explicar la nostra justificació on expliquem de manera sintètica l’estructura de la nostra investigació: el marc conceptual de referència, els objectius i hipòtesis d’investigació a les que hem intentat donar resposta al llarg del treball realitzat. Eliseu Martínez Muñoz 10 IIDL-Universitat de