Visió en color i coloracions dels lacèrtids

Resumen

Encara que els llangardaixos de la família Lacertidae mostren unes coloracions ornamentals molt cridaneres i variables, els estudis recents han tendit a menystenir la seua funció potencial per a la comunicació. El primer objectiu d’aquesta tesi ha estat l’estudi de la percepció del color per part dels lacèrtids, incloent la possibilitat que puguen ser capaços de percebre la porció ultraviolada pròxima (UVA) de l’espectre electromagnètic. Basant-nos en la informació obtinguda al respecte, he realitzat un estudi en profunditat del patró de coloració dels lacèrtids, la seua evolució i el seu paper en la cripsi i la comunicació. Els resultats obtinguts indiquen que els lacèrtids tenen una visió en color tetracromàtica, amb un con sensible a la llum UVA. Per tant, la percepció del color en els lacèrtids s’estén entre els 300 i els 700 nm. Emprant tècniques objectives per mesurar i analitzar el color, he trobat que les coloracions dels lacèrtids són molt més variables i complexes del que observem a ull nu. Basant-me en la filogènia dels lacertids, he emprat mètodes de reconstrucció dels caràcters ancestrals per traçar l’evolució de les coloracions principals dels lacèrtids i he proposat quin seria el patró de coloració del lacèrtid ancestral (que estava constituït per una coloració dorsal marró, una coloració ventral blanca i la presència d’ocels ultraviolats). Al llarg de la seua evolució, alguns llinatges adquiriren nous caràcters cromàtics (especialment dins del clade euroasiàtic Lacertini), mentre que altres llinatges perdrien o simplificarien alguns caràcters de color (especialment en el clade africà Eremiadini). Els resultats espectrals amb les espècies actuals i les anàlisis històriques ens duen a replantejar i reanalitzar moltes de les conclusions extretes dels estudis precedents sobre la coloració dels lacèrtids. Les coloracions conspícues dels lacèrtids compleixen les assumpcions sobre el disseny dels senyals. Això és, contenen informació sobre la qualitat individual i la seua localització en les superfícies ventral i ventrolateral les fan especialment detectables per als receptors primaris (i.e. llangardaixos conespecífics) i dificulten la seua detecció per part dels depredadors. Les coloracions pigmentàries i estructurals que trobem en aquestes superfícies permeten la transmissió d’informacions complementàries i la seua combinació incrementa la conspicuïtat general dels patrons de coloració. Mentre les coloracions dorsals estan dissenyades per pressions selectives relacionades amb el camuflatge, l’anàlisi comparada suggereix que les coloracions conspícues estan dissenyades per la seua funció com a senyals cromàtics i es troben sota pressions selectives relacionades amb la selecció intrasexual, la qual dóna com a resultat un marcat dicromatisme sexual en aquelles espècies en què la selecció intrasexual és major.