Efectes electrofisiològics miocàrdics intrínsecs sobre l'automatisme. La conducció i la refractarietat produïts per la realització d'un protocol d'entrenament. Estudi experimental.

Resumen

INTRODUCCIÓ És conegut que la fibril·lació ventricular és la responsable de més del 70% de la mort sobtada dorigen cardíac i que aquesta és una de les principals causes de mort en el món occidental industrialitzat. Per tant, es interessant l'estudi dels factors que poden modificar els mecanismes d'instauració, perpetuació i cessament d'aquesta arítmia. En aquest sentit, diferents autors han estudiat l'efecte beneficiós de l'exercici físic. Així, els resultats dels estudis realitzats en humans per Billman en 2002 indiquen l'existència de l'efecte protector de l'entrenament aeròbic front a aquesta arítmia. A nivell intrínsec, Such i col·laboradors realitzaren estudis experimentals sobre les modificacions electrofisiològiques que es produeixen amb l'entrenament i que podrien contribuir en aquest efecte beneficiós. Per tant, els objectius foren investigar en cors aïllats de conill l'efecte de l'entrenament sobre: A) L'automatisme sinusal, la conducció auriculoventricular i la velocitat de conducció ventricular. B) La refractarietat auricular, ventricular i del sistema de conducció auriculoventricular i ventriculoauricular. C) La freqüència dominant de la fibril·lació ventricular induïda. D) La longitud d'ona del procés d'activació. Com a objectiu complementari es proposà la tipificació de l'esmentat entrenament. MATERIAL I MÈTODES Lestudi ha estat realitzat en cors aïllats de conills mascles, de raça Nova Zelanda, que es dividiren en 2 grups, control (n=12) i entrenat (n=15). Els conills entrenats van ser sotmesos a un protocol d'entrenament en cinta rodant durant 6 setmanes, més una addicional de familiarització, el mateix temps que van romandre estabulats els conills del grup control. El protocol d'entrenament va consistir en 30 sessions, és a dir, 5 dies a la setmana durant les 6 setmanes. Cada sessió es va compondre de 6 sèries de carrera contínua sobre tapís rodant, a 0,33 m/s, durant 4 minuts. L'interval de descans entre cada una de les 6 sèries va ser d'1 minut. El sistema de perfusió de Langendorff que permet l'arribada al cor de l'oxigen i els nutrients necessaris a través de l'aorta ascendent. Es tracta d'una perfusió retrògrada cap al sistema de vasos coronaris. El protocol experimental fou el següent: A) Mesura de flux coronari. B) Registre electrogràfic basal. C)Test de l'extraestímul auricular amb diferents cicles d'estimulació: al 10% de la freqüència basal, a 250 ms, a 200 ms i a 150 ms. D) Registre electrogràfic. E) Test de l'extraestímul ventricular amb cicles d'estimulació anteriorment citats. F) Inducció de la fibril·lació ventricular amb freqüències creixents. G) Mesura del pes dels cors. CONCLUSIONS Les conclusions que es poden extraure són que l'entrenament en aquest model experimental: 1) Disminueix el cronotropisme sinusal i la conducció auriculoventricular i no modifica la velocitat de conducció ventricular. 2) Augmenta la refractarietat ventricular i la del sistema de conducció auriculoventricular, mentre que no modifica la refractarietat auricular, ni la refractarietat del sistema de conducció ventriculoauricular. 3) Disminueix la freqüència dominant mitjana de la fibril·lació ventricular induïda encara que no modifica la freqüència dominant màxima ni la freqüència dominant mínima de la fibril·lació ventricular induïda. 4) Augmenta la longitud d'ona del procés d'activació ventricular. 5) Les dades de laboratori obtingudes són indicatives que el protocol d'entrenament utilitzat ha estat efectiu en el desenvolupament de modificacions tant electrofisiològiques com bioquímiques i a més, aquest entrenament s'ha desenvolupat en condicions aeròbiques. 6) Com a conclusió final, es planteja la possibilitat que l'entrenament aeròbic produïsca efectes beneficiosos, a través de la modificació d'algunes propietats electrofisiològiques de caràcter intrínsec, per tant, no dependents de factors nerviosos extrínsecs i/o humorals, que probablement dificulten la instauració d'arítmies per reentrada. El present treball apunta cap a una possible ferramenta terapèutica no farmacològica i de prevenció de patologia miocàrdica, i planteja la necessitat de prosseguir amb aquestes investigacions. __________________________________________________________________________________________________