L'exercici de competències de contextualització en la presa de decisions sobre conservació de la biodiversitat

Resumen

La investigació que es presenta planteja la necessitat d'un tractament didàctic de la biodiversitat en sintonia amb la complexitat que és inherent a aquest concepte. Partint de la base que el concepte de biodiversitat és excepcionalment ambigu, i per tant cada situació pren sentit segons el significat que cadascú atribueix al concepte, es defineixen competències de contextualització de la biodiversitat, el perfeccionament de les quals ha de permetre als estudiants millorar la qualitat dels seus arguments en la presa de decisions sobre conservació de la biodiversitat. Així mateix, es parteix d'una noció de qualitat en l'argumentació caracteritzada com l'assoliment simultani de nivells elevats pel que fa a la complexitat estructural i a la coherència dels arguments. Una primera hipòtesi ha posat a prova estadísticament la millora de la complexitat estructural del discurs dels estudiants, analitzada a través del mètode dels clústers, basat en l'aplicació del model de Toulmin per a l'argumentació (TAP). Els resultats en aquest sentit han estat favorables als arguments formulats després d'una intervenció didàctica dissenyada per al desenvolupament dels recursos necessaris per a la contextualització de la biodiversitat, així com per a promoure la capacitat d'integrar aquests coneixements en la creació activa del sentit del discurs. Una segona hipòtesi s'ha centrat en l'anàlisi, des d'un punt de vista qualitatiu, dels arguments amb un major nivell de complexitat estructural, intentant reconèixer patrons complexos d'integració entre els coneixements mobilitzats, i també la possible relació d’aquests patrons amb la conformació d'un discurs cohesionat a nivell micro- i macroestructural, així com dotat d'una elevada coherència global. En la totalitat dels casos analitzats, s'ha pogut constatar una mobilització deliberada dels recursos de contextualització per part dels estudiants per tal de dotar els seus arguments d'aquestes propietats. Finalment, amb una tercera hipòtesi, s'ha intentat precisar la forma i el grau en què els diferents recursos han sigut mobilitzats en l'exercici de les competències de contextualització. S'han cercat diferències estadísticament significatives a favor dels arguments formulats després de la intervenció didàctica, quant a la varietat dels coneixements mobilitzats i a la relació dels arguments en qüestió amb l'exercici de més d'una competència. Els resultats, però, en aquest cas només han estat favorables a la nostra hipòtesi en el darrer aspecte, atès que no hem obtingut diferències significatives pel que fa al nombre d’arguments que mobilitzen diversos tipus de coneixements (declaratiu, procedimental i condicional) entre abans i després de la intervenció didàctica. El disseny experimental s'ha caracteritzat per la mancança de grup de control, la qual cosa ha accentuat el caràcter qualitatiu de la investigació. S'ha analitzat un total de 302 arguments, formulats per 36 grups, integrats cadascun per tres estudiants. D'aquests arguments, 80 han obtingut un nivell de complexitat estructural rellevant, aplicant el mètode dels clústers; i només 12 dels 80 arguments esmentats han assolit el nivell suficient per a ser analitzats qualitativament. La investigació ha revelat, així mateix, possibles propietats de les competències de contextualització respecte a les seues possibilitats de transferència a d'altres situacions-problema relatives a la família de situacions sobre conservació de la biodiversitat. Considerem que és probable que les competències de contextualització tinguen un paper actiu en favor de la seua pròpia transferibilitat.