Alimentació a l'Eivissa púnica (segles V a II a.E.)

Resum

L’objecte d’estudi d’aquesta tesi ha estat la recerca sobre els diferents patrons alimentaris tant en una geografia com una cronologia molt concreta: l’illa d’Eivissa durant els segles V al II, en el període denominat púnic clàssic i tardà. L’abundant informació arqueològica, així com les fonts clàssiques, han sigut essencials per discernir les diverses conductes nutricionals segons els diversos àmbits i períodes analitzats. Igualment, hem prestat especial atenció als estudis específics sobre la fauna, les analítiques de continguts de recipients ceràmics i els isòtops estables a ossos humans. No hem dubtat en recórrer a altres situacions paral·leles que podem trobar en altres jaciments púnics, sobretot de la zona de Gadir, l’illa de Sardenya i Cartago. La tesi es divideix en cinc grans apartats: en primer lloc, repassem l’estat de la qüestió dels estudis de l’alimentació protohistòrica en general, fenícia i púnica en particular, amb un resum sobre els més de 100 anys d’intervencions a l’illa d’Eivissa, que tant han marcat la recerca, així com el recorregut històric de les Pitiüses entre els segles V al II a.E. En segon lloc, desglossem el paper dels diferents ingredients a l’antiguitat, des dels cereals a les proteïnes animals, junt les seues propietats a la seua salut i els testimonis de tot tipus dels què disposem a Eivissa. En especial hem posat en relleu la importància de les farinetes de cereals i llegums en el dia a dia, en contraposició amb el que ocorreria amb altres aliments, com la carn o el vi, més propis d’ambients rituals. A la tercera part ens ocupem de revisar el paper de la cuina als diferents tipus de jaciments que es documenten: els hàbitats i les estructures domèstiques relacionades amb el menjar (l’absència de forns i la prevalença de les llars, l’absència de molins, l’omnipresència de les cisternes, més altres estructures, com les sitges, els carners). A més, ens detenim a descriure les estructures productives més rellevants que es documenten al món rural, relacionades amb l’elaboració de l’oli; un altre tipus de jaciment són les necròpolis, amb la constància dels banquets funeraris i les provisions per al Més Enllà; els santuaris i els temples, com a altre dels àmbits rituals; i per últim, els vaixells, amb alguns testimonis que van més enllà del comerç de mercaderies variades. Els recipients ceràmics, que són els més estudiats des del punt de vista arqueològic, tenen el seu espai a la quarta part de la tesi. I és que les àmfores, la ceràmica comuna, la vaixella de preparació i processat dels aliments, els recipients per guisar i la vaixella fina de taula són els suports sobre els quals es cuinaven, s’emmagatzemaven, es processaven i es consumien els diversos aliments. Fem especial èmfasi en aquesta part de la tesi, ja que considerem que és una de les guies per veure les transformacions culinàries al llarg de les centúries, i que en el nostre cas es fan més evidents sobretot a partir de finals del segle III, just després de la Segona Guerra Púnica. Per últim, a la cinquena part recopilem una miscel·lània d’estudis relacionats amb l’alimentació, com poden ser les diferents tècniques de cuina; la iconografia, que també ens aporta informació sobre els usos dels ingredients en determinats àmbits; els escassos però preciosos estudis paleoantropològics i d’isòtops estables sobre les restes humanes, els d’Eivissa quasi únics en el món púnic; i acabem amb una reflexió sobre la identitat culinària a l’Eivissa púnica.